La vida pot arribar a ser molt injusta, i és increíble com fets que per uns representen moltíssim, per d’altres son simplement una tria indiferent  entre dos opcions, on el fi justifica els mitjans.

Aquest  cap de setmana he viscut una situació així, que me n’adono q a més es aplicable a la vida i al funcionament del món.

Un gran Kompany d’entreno i amic ha patit el fet de veure com aquell que tenia la posibilitat de triar entre que ell acabés una gran temporada assolin el seu objectiu, no diré final, però si important, el deixés de banda per assegurar un objectiu, pot ser més global, però que estava assegurat ja abans de començar. La foto i la imatge han sigut el més imporant als instants finals per a aquell que tenia la opció de triar, i no ha tingut en compte ni la opinió de l’interessat (d’aquest segur que no), ni segurament la dels afectats. I sense pensar-s’ho ha tirat per terra 6 mesos de treball i il.lusió (i un any de fitxa). El dictador ha triat i ha acomplert els objectius de manera sobrada, sense pensar ni per un moment com s’havia arrivat allà i gràcies a qui. La memoria falla massa sovint, i massa sovint no es té present.

No cal dir com m’ha fotut a mi personalment. Sobren les paraules.

Pero el que volia dir es que és un exemple a escala petita de com funciona la vida.

A la feina, el teu cap et dirà lo imporatnt que ets per l’empresa (parlant de la privada) i dels esforços que has de fer per aixecar la “nau”, com si tu al final aprofitessis les millores que gràcies a tu s’han aconseguit (se’n diu paternalisme). Però no podràs mai decidir que t’augmentin el sou i l’equiparin al dels directius en funció del temps i els esforços dedicats per tu a aquest fi, el seu fi. I si al final del teu contracte, es més rentable no renovar-te, i que estiguis 2 o 3 mesos a l’atur, oblidaràn lo important que érets sense que tu puguis opinar res en absolut. Tu no estàs allà on es decideixen aquestes coses que t’afecten.

I ja no parlarem dels àmbits municipals, nacionals, estatals o mundials, on pel que s’ha vist els últims anys (i sempre), les persones no pinten res en absolut. Les PERSONES no decideixen ni es tenen en compte, i queda clar que guanya l’anomenat “interes general”,  darrera el qual acostuma a amagar-se un interés “empresarial/estratègic-empresarial/nacional-multinacional”, en tots els possibles sentits. I decideixen els menys afectats, els que no viuen les situacions, i oblidant normalment una cosa (la humanitat) que pel que es veu hauria de canviar de significant, HUMANITAT, cada cop més escassa entre nosaltres, els humans. (jo em sembla q me n’aniré a Mart a planetaritzar-me com a “marcià”, estic cansat de ser humà!).

Pero que esperem!?, si en les coses més petites i quotidianes seguim donant el poder a una persona que fa i desfa “a libre albedrio”, com ens estranyem de que no  se’ns tingui en compte per coses més globals!? Una democracia radical no ens farà més Humans, però humanitzaria les nostres decisions, ja que no dependrien de la humanitat o despotisme d’una sola persona si no de la de moltes persones, segurament afectades directament per aquestes decisions.

Al final me n’he anat una mica per la tangent, globalitzant l’experiencia d’un amic. Ell no es un gran amant dels bloggggggs, i no posaré ni fotos ni noms. Ell sembla prou inteligent per identificar-se  . (parlaré amb ell segurament aquesta nit, "le sale gratis"...)I espero que li vagi molt bé en aquest nou camí que comença, tot sigui dit, a un lloc q té molt a veure amb allò de que parlava. Però com li va dir el meu pare molt encertadament, ja que ha d’existir, com a minim que sigui algu “normal” (amb Segell de Qualitat Alonso^® ) qui hi sigui, sobretot a l’hora de prendre decisions. I espero que tingui en compte el meu escrit en el futur.