Moltes son les paraules que s'han  escrit en blogs "amics" sobre el meu Yayo, bé, el nostre Yayo (perque ell era Yayo, no Abuelo). cadascú va tenir les seves propies vivències amb ell. Desde q finalment es va morir el diumenge fins avui, en molts moments m'han envaït records. Records de tot tipus, desde els seus ultims moments, quan ja pràcticament no era conscient del que li passava i el que passava al seu voltant, passant pels mesos anteriors, quan encara parlava sense perdre l'humor i la mala llet, a moments en que estava perfectament bé i conscient.

 

Tots els records son bons, pero jo em quedo amb aquells de quan estava bé, pq normalment, un sempre recorda els ultims moments d'una relació, q acostumen a ser els pitjors, i no reflexen tota una vida.

 

Així jo em quedo amb els berenars a la sortida del cole, quan baixàvem corrent el carrer telègraf fins a la botiga on demanavem la canya de xocolata o el bollicao, o els donuts, que serien pagats uns segons més tard a la seva arribada. El cami cap a casa seva comptant les parades de metro fins arribar a poblenou. El cami a peu, impacients per arribar al carrer Bac de Roda, on pels desaigües d'alguna fàbrica miravem a veure si veiem a "los malditos roedores", prèvia parada a les grades d'una piscina on suposo que paràvem a fer temps. Em quedo amb les entrevistes al parc de casa seva quan feiem una volta en bicicleta pensant que estavem fent una etapa de "la Vuelta" o el "Tour". Em quedo amb els deures que ens feia fer als estius a Gombrèn, on també ens despertava a toque de corneta (això realment era insuportable, pero fins i tot això ara és un bon record). Les tasques setmanals per ajudar a la Yaya, que estava malalta i no podia fer esforços. Els banys, anys mes tard, a Cubelles, quan els estius van començar a dividir-se en platja i muntanya. El Refresqui secreti (era Tang, pero li haviem canviat el nom). Els vermuts i les passejades menjant pipes la tarda cami de la fàbrica, amb el "olegario patas cortas". També recordo les discusions, "los trapazos". Els viatges a Andalusia, a veure Linares, el sue poble, i Alicun de Ortega, el poble de la meva yaya, on el van rebatejar com a "Patillas de Habichuela", jejeje... ell s'ho va prendre amb bastant d'humor... a Tenerife i Lanzarote, a veure el Teide i menjar papas arrugás... un queixal li va donar una mica el viatge, però ja es va encarregar de rebaixar el dolor amb una "copeta" d'anís. "Su chorrito" de Maria Brizard al cafè, tot i estar en contra de tota prescripció mèdica. El seu seguiment de la loteria, registrant cada dia el numero priemait de la ONCE. Com ens agradava ajudar-lo amb els numeros, sobretot quan començava a no sentir-hi bé. Si no hagués estat perque el Telecupoón va arribar més tard, hauria dit que ho feia per veure les Hostesses dels números.

 

I evidentment els seus acudits, molts cops intoduits per la Yaya, su eterna complice. La historia de "yo no me llamo Luis, me llamo Ruiz", com li va dir a un company seu de mili després de 2 o 3 anys d'instrucció...

 

Els ultims moments ja els coneixem i ja han estat descrits en altres blogs. Jo només puc dir que em fa moltíssima ràbia que  hagi hagut de patir tant aquests ultims anys, i sobretot mesos. Però que al final ha pogut descansar tranquil, i que com es diu sovint, però no sense raò, estarà viu sempre en els nostres records, com a mínim en el meus.

 

 

 

Levánatate recluta para la instrucción

levántate recluta que se va el vapor

 

Quinto levanta

tira de la manta

tira de la manta

tira del colchón

 

Porromponpón

 

(x infinit fins que ens aixecavem)